QUIZ SOBRE GRANS DONES CATALANES

Va néixer vers l’any 390 a Constantinoble, que en aquells moments era la capital de l’Imperi Romà. I va arribar a Barcelona l’any 414. Filla de l’emperador Teodosi I, responsable de la divisió de l’Imperi en dos. Eren anys convulsos, d’intrigues i tensions i sabia que per neutralitzar la pressió dels pobles bàrbars, els havia d’introduir en el projecte romà. Per això, es va casar amb el rei visigot Ataülf.

Es va casar als voltants de l’any 870 amb el seu cosí segon, Guifré. Aquests lligams endogàmics van ser molt freqüents entre els primers comtes catalans i eren tolerats per l’Església. Va ser molt més que la mare de la primera dinastia comtal catalana, la de Barcelona. Va ser una dona que va compartir el poder amb el seu marit i va participar braç a braç en les seves decisions, com la fundació del monestir de Ripoll o Sant Joan de les Abadesses.

En un segle en què l’únic que les dones esperaven deixar per a la posteritat eren els fills, ella creia en la bellesa del que creava i potser per això va ser una de les poques dones medievals que va signar la seva obra “Me fecit...”. Avui en dia en queda una famosa escola de disseny.

Quan va néixer a la cort de Barcelona, als voltants del 1240, ningú no n’esperava res que no fos casar-se amb el noble que aportés més beneficis per a l’estratègia política de la Corona d’Aragó. Llavors va decidir abandonar la cort per ingressar a l’orde de la Mercè, que es dedicava a redimir cristians fets captius pels musulmans. I més tard va fer cap a Sant Joan d’Acre, on va viure pobrament i en l’anonimat.

Filla d’una de les cases més antigues de Catalunya, va aconsellar el seu espòs Jaume II en qüestions d’estat sempre que va caler. El seu gran somni va ser, però, la construcció d’un monestir de Clarisses. I el va fer realitat a Pedralbes.

Detinguda, torturada i escarnida fins al darrer dels seus sospirs. Per viure com se sentia, per viure com una dona, va morir penjada. Va ser, segurament, la primera persona transsexual ajusticiada a la València del segle XV.

Per fi, aquella gèlida matinada de Reis del 1826 al Palau Episcopal va començar la vida que sempre havia somniat. Deixava els fills ben col·locats —quatre d’ells també es farien religiosos— i va renunciar a tots els seus nombrosos béns. Se sentia lliure i forta per emprendre un nou projecte: muntar una congregació religiosa. Era el primer cop que una dona catalana en creava una, i per això va tenir bons ajudants: fra Esteve d’Olot, que és qui la va orientar al principi, i més tard, Antoni Maria Claret.

Ells no es volia dedicar a ser actriu, de cap de les maneres, al teatre. Però la capacitat que tenia per posar-se en la pell d’un personatge i emocionar tothom no li va donar gaire marge. I es va convertir en la més gran de finals del XIX i principis del XX.

Sabadellenca i anarcosindicalista que a causa del seu compromís social amb la defensa dels drets dels treballadors i de les dones, va passar moltes temporades a la presó i a l’exili. Pionera del feminisme obrerista, va ser de les primeres a plantejar la necessitat de l'organització autònoma de dones anarquistes, un llegat que uns anys després de la seva mort recolliria l'organització Mujeres Libres.

Va néixer a l’Escala el 1869, i des de molt jove va sentir un gran interès per l’art. Va esculpir, va pintar i, des de l’adolescència, va escriure. Va ser autora d’obres de teatre, poesia, contes i novel·la que van tenir un gran impacte en la societat catalana del principi del segle xx. D’això, se’n va adonar el 1898, quan va guanyar els Jocs Florals d’Olot amb el monòleg La infanticida. L’escàndol va ser tan gran que va decidir que mai més no signaria amb el seu nom real, i d’aquí va néixer Víctor Català.

Tot i que va néixer en una família d’un alt nivell cultural, la seva vida va estar marcada per greus dificultats: la mort prematura del pare, la ruïna de la família i la mort del seu marit, només quatre anys després de casar-se. Però davant de les adversitats, que llavors tenia vint-i-dos anys, i els seus germans petits (entre ells, el futur polític Carles), van saber treure partit de l’educació que els havien llegat. En un article del 1910 en què defensava l’educació de les dones escrivia: “La dona sàvia pot ser una calamitat, o millor dit: un cas rar de calamitat. Però confessem que la dona ignorant és una calamitat vivent, palpitant, absorbent arreu i estesa a totes les classes socials”

El compromís polític que portava per bandera li va passar factura durant el Franquisme, que va titllar la primera il·lustradora professional de casa nostra de “Roja separatista”. Ella, però, mai no va renegar de les seves idees. Quan estudiava a la Llotja va trobar l’oportunitat de publicar el primer dibuix a la revista ¡Cu-cut!. A partir d’aquí va començar a col·laborar amb diversos mitjans per a adults i per a infants, i fins i tot va crear una revista, La Nuri, destinada a nenes.

Un dia del 1900 va decidir anar a veure el mar, a peu i sense dir-ho a ningú. El problema és que el mar era a quaranta quilòmetres, i que ella només tenia vuit anys. Aquell dia no va arribar a la platja, però això no li va fer disminuir ni una mica el desig de viure aventures, conèixer llocs nous i anar a la seva. També volia ser escriptora com el seu pare, Prudenci —que sabia de sobres el que era escriure i ballar-la magra—. I es va encaminar cap a la música: va estudiar fins a convertir-se en una bona violoncel·lista. Després va marxar a la Polinèsia i va venir el somni d’escriure.

Va viure el millor i el pitjor del segle xx. Va brillar en els ambients artístics de l’esclatant París dels anys vint, i va patir tortura i treballs forçats en un gulag siberià en temps del terrible deliri estalinista. Va néixer accidentalment a Madrid, on els seus pares havien fet parada per raons professionals. Joan Codina i Olga Nemivskaia eren cantants, i això els empenyia a viatjar allà on els contractessin. La vida li somreia: artista destacada al París dels anys vint, va trobar l’amor en un concert a Nova York. Però tot es va capgirar quan va ser acusada d’espionatge i la van enviar a un camp de concentració soviètic.

Va néixer a Barcelona el 1902. Iniciada en la natació amb quinze anys, va ser una de les estrelles del Club Natació Barcelona. Però no es va limitar a entrenar i competir per benefici personal. També feia curses de muntanya, esgrima o hoquei, i el 1928 va fundar el Club Femení i d’Esports, una entitat explícitament feminista que superava l’àmbit estricte de l’esport i que promovia també la formació i l’activitat cultural i social de les dones.

Amb l’alçament franquista, no s’ho va pensar dues vegades i es va mobilitzar per frenar l’agressió feixista. Una fotografia, on se la veu vestida de miliciana en una actitud de valentia, la va convertir en tot un símbol.

La seva mare estava convençuda que quan la seva filla sortia de casa cada matí se n’anava a estudiar a l’Institut de Cultura que dirigia Francesca Bonnemaison. Però ella no anava pas al carrer Més Baix de Sant Pere: amb el cor bategant d’excitació es dirigia al Prat. Amb els somnis posats al cel, res no la va aturar per convertir-se en la primera dona catalana a obtenir el títol oficial de pilot. En l’horror de la Guerra Civil, va transportar ferits i va ajudar molta gent a fugir del país.

Pionera en l’ensenyament de les matemàtiques modernes, va ser una gran defensora de l’Escola Oberta. Tenia clar que es podia ensenyar qualsevol matèria en català i va dedicar la seva vida a demostrar-ho amb fets, sense fer cas de les veus crítiques. Va ser membre electa del Congrés i Senat espanyols, i també del Parlament català per Convergència Democràtica de Catalunya. També va presidir el primer Consell Escolar de Catalunya, i altres innombrables institucions educatives. Sempre oberta a les idees noves, va impulsar l’ensenyament de la informàtica als nens ja el 1974, a través del sistema Logo.